Sabó de romaní

Aquest sabonet cosmètic està indicat per a tot tipus de pell. Sobretot per a pells sensibles, seques o irritades. 

INGREDIENTS:

- Oleat de romaní (macerat en oli d'oliva verge extra) 

- Oli de coco

- Hidròxid de sodi (NaOH)

- Aigua destil·lada

- Fulles de romaní seques mòltes

- Oli essencial de romaní

PROPIETATS:

El romaní és estimulant, antibacterià i regeneratiu; té propietats antisèptiques i antiinflamatòries; tonifica i neteja els porus de la pell.
L'oli d'oliva verge és nutritiu, humectant i molt hidratant. Tonifica i regenera l'epidermis tot protegint-la dels factors ambientals. Retarda l'envelliment de la pell ja que és un antioxidant cel·lular.
L'oli de coco deixa la pell suau i sedosa i és molt adequat per a les pells irritades i inflamades.

ELABORACIÓ

D'una banda s'escalfen els olis fins a uns 40º (excepte l'oli essencial). De l'altra es barreja l'hidròxid de sodi amb l'aigua destil·lada; en reaccionar aquests dos elements es produeix calor i cal esperar que la temperatura baixi fins a uns 40º. Els termòmetres són imprescindibles per controlar les temperatures.

A continuació, i a poc a poc, s'aboca la barreja d'aigua sobre els olis mentre es va remenant amb la batedora de braç, durant uns 10'. De mica en mica la barreja va canviant de color i es va espesseint, fins que s'aconsegueix la traça, que té la textura de la maionesa.

Ara és el moment de afegir-hi el romaní mòlt i l'oli essencial. Es torna a remenar i s'emmotlla.

Al cap de dos dies els sabonets s'han de treure dels motlles i s'han posar a reposar de 30 a 40 dies. 

Aleshores ja es podran utilitzar i gaudir de les seves propietats revitalitzadores, nutritives i regeneradores.

PRECAUCIONS

La reacció de l'aigua amb l'hidròxid de sodi (sosa càustica) forma uns vapors tòxics. Cal protegir-se amb màscara o bé allunyar el recipient i treballar en una zona ventilada. Per evitar possibles cremades, també és necessari posar-se guants i s'aconsella protegir els ulls amb unes ulleres de plàstic.



CURIOSITATS------------------------------------------
El nom llatí del romaní és Rosmarinus, significa rosada marina, així era conegut pels romans ja que creixia prop de la costa. 
Segons altres autors, deriva del grec rhops: arbust, i myrinos: aromàtic.

Grecs i romans consideraven que el romaní era una planta sagrada. Per a aquests dos pobles, el romaní simbolitzava l'amor i la mort, de manera que aquesta planta era present en bodes i funerals. 

El poeta romà Horaci alabava en els seus versos els poders màgics d'aquesta planta.

Antigament, es cremava romaní en els temples grecs com a ofrena a les deesses i als déus. Té una llarga tradició popular màgica com a estimulant de l'amor. Les corones de núvia es trenaven amb romaní fresc i la planta ha estat utilitzada en innombrables rituals destinats a fomentar l'amor.

Hipòcrates, el pare de la medicina, recomanava coure les verdures amb romaní per prevenir malalties al fetge i a la melsa.

Els metges renaixentistes consideraven el romaní com el medicament més valuós que tenien, i des del segle XIII es destil·la el seu oli essencial tal i com es fa avui.

Qui va al camp i no recull romaní, molts de mals ha de tenir.

Confitura de taronja agra

Saludable, senzilla i saborosa

Taronges agres de Can Salvi

Ingredients:
1 quilo de taronges agres
800 grams de sucre morè
1 llimona tallada per la meitat
1 canó de canyella


Elaboració:
Talleu les taronges a quarts i poseu-les a bullir fins que estiguin tovetes. 


Retireu els pinyols i introduïu-les en un escorredor que submergireu dins d'una plata amb aigua. Caldrà que aneu canviant aquesta aigua un o dos cops al dia, durant tres dies, fins que les taronges hagin perdut l'amargor més forta. 

Talleu-les finetes dins d'una cassola i tireu-hi el sucre. Deixeu-ho reposar fins que veieu que el sucre s'ha fos. 



Afegiu-hi la llimona i el canó de canyella i poseu-ho a coure a foc lent durant una mitja hora, sense deixar de remenar.
Ben calenta, ja podeu posar la confitura dins dels pots. Els tapeu i els poseu cap per avall fins que s'hagin refredat.

CURIOSITATS---------------------------------------------------


Diuen els experts que el taronger agre o bord (Citrus aurantium ) és originari del sud-est asiàtic i de l'Índia; a través dels àrabs va arribar a la península Ibèrica. Posteriorment els horticultors valencians i catalans, mitjançant la selecció de cultius, van aconseguir la taronja dolça.

La taronja agra és més adequada que la dolça a l'hora de fer-ne confitura:
- el seu gust agre o amargant li dóna aquell sabor tan especial agredolç
- la pell és molt més gruixuda i comestible.
- té més quantitat de pectina, espessidor natural, aporta la textura típica de les confitures i gelees.

Gairebé totes les cases de pagès tenien un taronger agre, perquè s'utilitzava el suc i les peles de les taronges per rentar els budells del porc. Per aquest motiu, en algunes comarques valencianes, l'anomenen taronja de llavar budells. A la Catalunya Nord, en canvi, el seu nom és punxet. A Eivissa en diuen taronja de porc.

Taronger de Can Salvi

  Usos culinaris:

   - Allioli aromàtic (Pla de l'Estany)
   - Amanida. També es confita en aigua i vinagre per        acompanyar llegums fregits. (Pla de l'Estany,      Garrotxa, Empordà)
   - Acompanyant plats d'aviram: ànec amb taronja,  Canard à    l'orange, també anomenat à labigarade (en  francès, taronja  agra). Bigarade, mot occità i bigarrada,  en català, significa, a  part de l'accepció cromàtica, cosa  rugosa i amb bonys, tal com  és la taronja agra. De fet,  el gran gurmet Platina, al  Renaixement, atribueix als  catalans l'art de cuinar l’aviram amb  taronja.


 Informació extreta de: http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega/?  p=261433

Sota la closca

Fosqueja a quarts de sis,
es fa tan curt el dia!
No seu ningú al pedrís
i el darrer mes expia.

Una capa de fred
estremeix la natura,
deixa anar un aliret
i de cop tot s'atura.

Bloquejant els sentits
gripaus i sargantanes,
immòbils, abaltits,
cataus plens de nirvanes.

Esquirols i formigues
menjant dels magatzems;
atents a les intrigues,
vigileu, Polifems!


Cargols encapsulats,
marietes, on sou?
eriçons enroscats,
repòs, ningú no es mou.

Erugues arrupides,
reunió a la talpera;
les vides esculpides
sotmeses a l'espera.





I quan tot és hivern,                                   
enmig de la gelor,
mentre el son sembla etern,                       
punts vermells de calor.


Marfulls ensafranats,
amb blanques eclosions;
rosers engalanats
de rojos gavarrons.


Baies de galzeran,
de gaultèria, de grèvol;
i un pit-roig pellucant
s'aproxima benèvol.


Fruits de l'heura espinosa,
llumins d'una enfilada
elegant i airosa,
arbre amunt arrapada.


I l'engranatge avança
absolut i silent,
bufen vents de mudança?
l'esclat és imminent.

No és perpètua la nit,
ni el plor d'una mare;
l'alè rejovenit
em colpirà encara.

Maceració de plantes medicinals en oli

                   
Què significa macerar?
Macerar una planta vol dir posar-la  en contacte amb un líquid per extreure'n els principis actius. 

Per obtenir maceracions en oli, per tant, submergirem, per un temps determinat, la planta medicinal (la part que interessa) en oli vegetal. 

Aquesta maceració contindrà els principis actius de la planta sumats a les propietats de l'oli que utilitzem.

Escollir el millor oli
Cal escollir un oli ecològic verge de 1a. pressió en fred. L'oli d'oliva és dels més aptes. És un hidratant natural, reparador de la pell seca; ideal per a suavitzar-la i aportar-li humitat.

A sol i serena
Dins d'un pot de vidre hi posarem la planta trossejada  i la cobrirem d'oli, en una proporció de 150-350 grams per litre d'oli. 

Tancarem el pot i el deixarem uns dies a sol i serena, és a dir, a la intempèrie; cada dia o cada dos dies l'haurem d'anar sacsejant.

Els canvis de temperatura i el moviment del macerat afavoreixen la transferència dels principis actius de la planta a l'oli.

Filtrat i etiquetatge

Passats uns 40 dies (en funció de la planta) colarem l'oli amb una gasa i l'abocarem en recipients de vidre enfosquit per conservar-ne les propietats.

Abans de guardar-lo en un lloc fresc i sec, hi enganxarem una etiqueta on hi figuri la data i la planta del macerat.

Utilitats
Els olis resultants de les maceracions es poden utilitzar directament sobre la pell. Però també són el punt de partida per a l'elaboració de cremes, pomades, ungüents, sabons...

---------------------------------------------------------

Fotografies:
A dalt, calèndula macerada en oli (oli de boixac): per a pells seques i escamades, en millora l'elasticitat.  És cicatritzant, antimicrobià, emol·lient i hidratant;  s'aplica a petites ferides, furóncols, rascades, cremades.

A baix, lavanda macerada en oli: per al tractament de dolors reumàtics, luxacions, cops; també és eficaç per esquivar els mosquits. Equilibra, calma i relaxa.

Pets de monja

Saludables, senzills i saborosos

Ingredients per a uns 100 pets de monja:

90 gr. d'oli d'oliva suau
90 gr. de sucre morè
30 gr. de farina de fajol
30 gr. de farina d'arròs
100 gr. de flocs de civada
2 ous
70 gr. de coco ratllat
1/2 culleradeta de vainilla mòlta
1 culleradeta de llevat


Elaboració:

1. Barregeu l'oli, el sucre, els ous i la vainilla amb la batedora. 

2. Afegiu-hi els flocs de civada, les farines, el coco i el llevat, i torneu a barrejar. 

3. Poseu la massa en una mànega pastissera (es pot utilitzar una bossa de congelació) i aneu fent petites boletes sobre la safata del forn coberta amb una làmina de paper vegetal. 

4. Entreu els pets de monja al forn preescalfat a 170º i coeu-los durant uns 15 minuts.

CURIOSITATS--------------------------------------------------

D'on ve el nom de pet de monja? 

Diuen que aquestes galetes en forma de mugró les va inventar un pastisser italià establert a Barcelona cap allà al segle XIX. Originalment les va anomenar Petto di monaca (pit de monja) per la seva forma, però amb el temps pit es va transformar en pet, més escatològic que sexual, però també irreverent.