Substàncies nocives en els cosmètics

Als anys 80 es va regular la Nomenclatura Internacional d'ingredients cosmètics (INCI: International Nomenclature of Cosmetic Ingredients), que obliga a enumerar tots els ingredients en ordre descendent segons la seva quantitat en el producte, de manera que la substància més abundosa apareix en primer lloc i la de menys quantitat és la que tanca la llista.

Si un cosmètic s'anuncia amb elements actius vegetals, cal veure en quin lloc de l'etiqueta apareixen aquests ingredients vegetals, ja que si els trobem en últimes posicions, darrera un munt de substàncies químiques, descartem-lo.

Com es poden distingir les substàncies tòxiques en una etiqueta de cosmètic? 
No cal saber de química, només fa falta memoritzar algunes síl·labes, ja que tots els compostos que les contenen solen ser perillosos.


Components que hem d'evitar, marcats en vermell:

- Olis minerals
Són olis molt barats derivats del petroli. Per a la indústria tenen l'avantatge d'una puresa que impedeix el creixement de bacteris i confereix a la crema la sensació de textura fina i sedosa. Però són cancerígens, com quasi tots els derivats del petroli. A més, tapen els porus, bloquejant la respiració de les cèl·lules i extreuen la humitat de la pell portant-la a la superfície; d'aquesta manera l'epidermis té una aparença "hidratada", però si es deixa d'aplicar el producte, la pell està més resseca que abans.

Els olis minerals formen part de quasi tots els protectors labials, per això els llavis es clivellen cada vegada més si no se segueix usant el protector.

En les etiquetes apareixen les següents denominacions: Mineral oil, Paraffinum, Paraffinum liquidum, Petrolatum, paraules compostes amb les síl·labes Paraffin-, Petroleum. 

Les silicones també són derivats del petroli: Silicone quaternium, methylsilanol; i s'amaguen en noms com cera microcristalina, ozokerit, ceresin, vaselina. Molts cosmètics i fórmules farmacèutiques porten vaselina.

- Colorants tòxics
Presents en cremes, gels de bany, maquillatges, tints i decolorants. Els components amb les síl·labes anilín, anilid, com per exemple acetanilid, delaten un colorant altament cancerigen i tòxic.

Alguns agents colorants tenen una estructura molecular tan complicada que els han batejat amb inicials o noms fàcils per simplificar la denominació: inicials HC, com HC orange 3; Acid, com acid Red 73; Pigment, com pigment Green 7; Solvent, com solvent black 3. Tots ells amaguen substàncies altament cancerígenes i/o tòxiques.

- Substàncies halogenorgàniques
Poden formar part de molts cosmètics: desodorants, tovalloletes humides, xampús, sabons líquids. Causen al·lèrgies, se sospita que poden provocar càncer, i suposen una greu contaminació del medi ambient, ja que no són biodegradables.

Són combinacions de chloro, bromo i iodo com per exemple: aluminium chlorohydrate, methyldibromo glutaronitrile, iodopropynyl. 

Les perilloses síl·labes chloro, bromo i iodo no s'han de confondre amb chlorid, bromid, iodid, que solen ser components innocus de sals.

 - PEGs: polyethylenglycol
Són els típics emulgents que uneixen aigua i greix, o detergents. Com a tals, són inofensius, però fan la pell més receptiva a substàncies, la qual cosa és bona si es tracta de components sans, però dolent, si són verinosos. 

Els PEGs s'introdueixen en les cèl·lules per fer tornar les seves parets més permeables. En productes naturals controlats, no es permeten més de 5 PEGs per article, però la cosmètica convencional en sol fer un abús.
Apareixen en les etiquetes amb la forma PEG més un número; també se'ls reconeix per les lletres -eth al final de la paraula: steareth, ceteareth; el sodium laureth sulfate és el principal ingredient en sabons, gels i xampús.

No confoneu amb sodium lauryl sulfate, detergent molt irritant que ha provocat problemes de pigmentació, barbs... La Cosmetic Ingredients Review ha qualificat el sodium lauryl sulfate com a acceptable en productes d'ús poc freqüent i només en concentracions inferiors a l'1%. Tanmateix, es pot trobar aquesta substància en els primers llocs de la llista d'ingredients d'un cosmètic, fins i tot en dentífrics.

- Fragàncies artificials
Són perilloses, perquè la majoria contenen elements que a través de la pell influeixen en l'equilibri hormonal i són sospitosos de causar càncer. En forma de perfum, desodorant o inhibidors de la suor, arriben a la pell on la suor descompon les matèries que s'acumulen en les cèl·lules, fins al punt que en anàlisis de llet materna, s'arriben a registrar alts continguts d'aquestes substàncies cancerígenes, tòxiques i sospitoses de generar danys genètics.

Exemples: acetyl hexametyl, causant de danys nerviosos; benzyl alcohol, insensibilitza la pell; bromocinnamal és irritant; tonalide, tòxic per al fetge.

- Phenol i phenyl
Es tracta de forts desinfectants utilitzats en medicina. En cosmètica industrial s'usen com a conservants i colorants. Són tòxics cel·lulars, perquè a llarg termini destrueixen les parets cel·lulars.

Exemples de phenol: nitrophenol, phenolphthalein, chlorophenol.
Exemples de phenyl: N-phenyl-PPhenylenediamine, Phenylenediamine Sulfate. 

- Alliberadors de Formaldehyd
El Formaldehyd és un potent antifúngic multiús present en centenars de productes de neteja, en mobles, vernissos i també en la cosmètica industrial. És altament cancerigen per inhalació, s'acumula en les cèl·lules deteriorant les membranes, causa malformacions en fetus, irrita i envelleix la pell.

El 2014 va ser declarat oficialment cancerigen per la Comissió Europea i està prohibit en cosmètica, però és un conservant tan eficaç i econòmic que s'han creat substàncies que no es consideren directament formaldehyds, però que l'alliberen.
Se les pot reconèixer perquè porten les síl·labes Urea: Diazolidinyl Urea, Imidazolidinyl Urea, Polyoxymethylene Urea.

(Compte! No s'ha de confondre amb la paraula Urea a seques, que és un derivat de l'àcid úric, bo per a la pell).

Altres alliberadors de formaldehyd: Quaternium 15, Aldioxa, Alcloxa, Bronopol, Bronosol, Dimethyl Oxazolidine, Onyxide 500, 3-Dioxane, Methenamine, Sodium Hydroxymethyglycinate.

I els conservants químics amb els prefixos DM, MDM, DMDM, DMHF o DEMD com DM, DMDM Hydantoin o DMHF. 

- Suavitzants i/o dissolvents Phthal i Phthalate
Són altament tòxics, influeixen en l'equilibri hormonal i són sospitosos de causar càncer. Exemple: dibutylphthalate.

- Protectors solars
Antigament, per protegir-se dels raigs nocius del sol, s'utilitzaven filtres minerals a base d'òxid de titani o zinc com Zincòxid o Titaniumdiòxid. Però per ser més cars, s'han anat substituint per oxybenzone, benzophenone, methoxydibenzoylmethane o dibenzoylmethane, que són filtres cancerígens i poden provocar al·lèrgies en cadena, tot i que apareixen fins i tot en les marques més cares i exclusives.

Són additius que no solament apareixen en productes solars, sinó que també estan presents en tot tipus de cremes i en tractaments amb retinol. Aquests filtres solars serveixen per compensar les irritacions que provoquen altres substàncies del producte cosmètic, impedint que la pell irritada es taqui amb el sol.

- Altres substàncies tòxiques
DEA, MEA, TEA, Nitrosamines, Alumini, Dioxan, Butil Hidorxitolueno (BTH), Butil Hidroxy Anisol (BHA), Bencè, Toluè i un llarg etcètera.

TRIEM COSMÈTICA NATURAL

 

VÍDEO INFORMATIU SOBRE SUBSTÀNCIES TÒXIQUES EN COSMÈTICA:

DOCUMENT AMB UN LLISTAT D'INGREDIENTS TÒXICS PER ORDRE ALFABÈTIC I EXEMPLE D'ETIQUETATGE COSMÈTIC:

SÓN SEGURS ELS TEUS COSMÈTICS?

Cosmètica sense ingredients tòxics

La pell és un òrgan molt sensible; totes les substàncies que hi penetren arriben a la sang en quinze minuts i tenen un efecte en el metabolisme del nostre cos. 

Si volem cuidar la pell cal aportar-li nutrients per mantenir-la sana o perquè per sí mateixa es pugui recuperar. Amb aquest objectiu, els cosmètics naturals s'elaboren amb pocs ingredients, de qualitat i sense cap toxicitat. Si es tracta d'un fitocosmètic, els ingredients seran d'origen vegetal.

Què està passant quan la llista d'ingredients d'una crema es fa interminable? 

La majoria de consumidors desconeix els ingredients tòxics que la cosmètica industrial està utilitzant en els seus productes. Actualment existeixen més de 6.000 components químics permesos, però no controlats. 

La publicitat ensenya als consumidors quins són els cosmètics desitjables: textures vellutades, olors captivadores, colors atractius i, sobretot, si estan destinats a rentar alguna part del cos, que facin molta espuma,  si us plau!

Per això un % elevat del volum dels cosmètics són substàncies que no aporten res, només tenen efectes físics i en molts casos poden perjudicar l'epidermis: olis minerals, fragàncies i colorants sintètics, escumejants... 

Sovint s'afegeixen agents químics per evitar els efectes nocius d'altres agents que formen part del mateix cosmètic. Absurd. A més a més, per aconseguir que aquests productes tinguin una caducitat còmode, cal sumar els conservants químics a la llista. És així com una simple crema hidratant pot acabar tenint més de cinquanta ingredients. 

Fabricants sense escrúpols arriben a utilitzar additius que irriten la pell (per exemple emulgents i suavitzants o gelificants barats amb tacte agradable) i els barregen amb agents que bloquegen les funcions cutànies perquè la pell no es defensi rebel·lant-se i no es faci visible una al·lèrgia. Trucs i trampes en la cosmètica convencional per tal de maximitzar el benefici i minimitzar la inversió.

Per què s'utilitzen ingredients químics creats en un laboratori en lloc d'ingredients naturals? Per dues raons fonamentals:

- Quan es crea una substància en un laboratori, la patent enriqueix el fabricant. Quan es tracta d'un producte de la natura, no es pot patentar.

- Resulta molt més barat per a un fabricant elaborar substàncies conservants, colorants o emulsionants en un laboratori que recol·lectar-les de la natura amb procediments ecològics.

Val la pena llegir detingudament l'etiqueta dels productes cosmètics que consumim diàriament, perquè no només quedaran a la superfície sinó que repercutiran en tot el nostre organisme.

No és difícil identificar aquestes substàncies nocives en les etiquetes dels cosmètics; no cal saber de química.

Si optem pels fitocosmètics tindrem la seguretat d'estar donant a la pell allò que necessita, sense substàncies nocives que posen en risc la nostra salut.

La fitocosmètica

La fitocosmètica estudia l'ús de matèries primes d'origen vegetal (fitoingredients) per formular productes cosmètics o d'higiene. 

En aquesta definició s'inclouen els productes denominats "cosmètics naturals" i també aquells "cosmètics orgànics", que contenen fitoingredients en diferents proporcions. 

El fitoingredients poden provenir o estar constituïts per plantes fresques o dessecades, senceres o en parts, productes extractius, secrecions, olis, etc. o pot ser un producte aïllat d'una planta per metodologies especials.

Segons les propietats que es vulguin atribuir a un fitocosmètic, se seleccionaran aquells fitoingredients amb activitats específiques (astringent, rubefacient, calmant, antioxidant, emol·lient...)

La fitocosmètica, basada en evidències científiques, desenvolupa productes eficaços, amb beneficis diferencials per a la salut i el medi ambient. 

Per una cosmètica sense ingredients tòxics.

Informació extreta de:

Nadinic, J. LOS FITOINGREDIENTES EN EL CUIDADO DE LA PIEL. Revista de fitoteràpia 2012; 12(2): 159-170

Safrà: l'or vermell

LA PLANTA
La planta del safrà pertany a la família de les Iridaceae i a l'espècie Crocus satius L. 

És un planta perenne, bulbosa, amb estructures aèries caduques. La flor lila surt d'octubre a novembre de la base de la planta, sense tija. L'estigma és d'un color vermell ataronjat i està dividit en tres estams. Els estigmes dessecats formaran l'apreciada espècia, una de les més valuoses del món. 

Les flors es cullen manualment i separar l'estigma de les flors també es fa a mà. Per obtenir 1 gram d'estams de safrà calen entre 150 i 160 flors.

ORIGEN I CULTURES

Es tracta d'una planta d'origen desconegut, però introduïda a Europa i la conca mediterrània des d'Àsia Menor i conreada des de molt antic, tal i com ho demostra un fresc trobat recentment a l'illa grega de Santorini, datat cap al 1500 a C., on hi apareix representada una noia collint flors de safrà.

El seu descobriment en Occident està marcat pels progressius desplaçaments dels pobles que, d'Est a Oest, conformaren la seqüència de les cultures de tota la conca mediterrània.

El safrà fou introduït pels àrabs a la Península Ibèrica, on es cultiva des del segle X. Els àrabs van estendre aquest cultiu en totes direccions, aprofitant la mítica “Ruta de la seda”, en les seves transaccions comercials amb Orient (l'Índia, Xina, Tailàndia).

El safrà tan valorat per les seves propietats medicinals, aromàtiques i tintòrees ha estat vinculat a la història i als valors socioculturals de la humanitat, des de l’Edat de Bronze.

A l'Antic Egipte el safrà s'utilitzava com a pintura de les mortalles. En la literarura grega i romana es trobem nombroses referències a aquesta espècie molt valorada per les classe més altes de la societat com a tint per al cabell, perfum o colorant per a les robes més elegants.

Aquesta planta també ha estat objecte d'interès diví, arribant a categoria sagrada de l'Olimp, formant part ja de la Mitologia de l'Antiguitat Clàssica.

Tanmateix el seu ús més apreciat ha estat i és com a element gastronòmic. 

En l’actualitat el major productor de safrà és Iran, seguit per Espanya i, en menor mesura pel Marroc, l'Índia i Grècia.

USOS

Popularment ha estat utilitzat com a: sedant, digestiu, regulador de la menstruació i per alleugerir l'asma; clandestinament es va utilitzat com a abortiu.

En la medicina tradicional persa, el safrà històricament va ser utilitzat per a la depressió, tot i que no existeix cap documentació basada en l'evidència d'aquest temps.

Actualment, a nivell experimental el safrà té una acció antioxidant, hepatoprotectora, neuroprotectora i oxigenant tisular.

S'han fet estudis clínics que evidencien l'eficàcia i la seguretat del safrà en els següents casos:

- depressió

- reducció del deteriorament cognitiu en la malaltia d'Alzheimer

- degeneració macular

- pèrdua de pes/menjar compulsivament

CONTRAINDICACIONS

No ha estat investigada la seguretat del safrà durant l'embaràs i la lactància.

PRECAUCIONS

La dosi màxima diària és de 1,5g. Dosis més elevades poden ser abortives. La dosi letal per a un adult és de 20g.

Extret de:

Floraiberica.net

Fitoteràpia.net

Confitura de pomes del ciri

La poma del ciri és una varietat tradicional que actualment no és fàcil de trobar. Les varietats comercials ocupen tot l'espai en els mercats. Són molt poques les persones que encara mantenen i/o cultiven arbres de varietats tradicionals en els seus horts, camps o finques; i encara són menys les que les comercialitzen.

Les pomes que utilitzarem avui són de la varietat ciri vermell, de coloració verd groc amb color superficial rosa, de polpa blanca, ferma i poc sucosa, de sabor agradable i dolç. 

Estan collides a l'hort de la Montserrat i en Tomàs, cent per cent ecològiques.

Ingredients:

- 1 Kg de pomes del ciri

- 500 g de sucre integral

- 1 canó de canyella

- 1/2 llimona amb pela

- suc de llimona

Elaboració:

Renteu les pomes, peleu-les i talleu-les a quarts. A mida que les aneu tallant dipositeu els trossos en un recipient amb aigua i suc de llimona per evitar que s'oxidin. Escorreu-les i deixeu-les tapades tota la nit dins una cassola amb el sucre, el canó de canyella i la mitja llimona. 

L'endemà, el sucre s'haurà fos i serà el moment de posar la barreja a bullir a foc moderat, tot vigilant que no es torri. 

Passats 3/4 d'hora de cocció, retireu el canó de canyella i la mitja llimona i passeu la mescla per la batedora de mà.

Finalment poseu la confitura en pots de vidre prèviament esterilitzats amb aigua bullent. 

Si voleu que la confitura es conservi tot l'hivern, col·loqueu els pots ben tancats dins una olla amb aigua que els cobreixi i feu-los bullir de 25 a 30 minuts. Compte! Poseu un drap al fons perquè no s'esquerdin i retireu-los quan siguin tebis.

Conserva de tomata

L'estiu està deixant pas a la tardor i és un bon moment per fer una excel·lent conserva de tomata. Quan arribin aquells dies curts i freds, agrairem tenir al rebost un pot de tomata natural. La podrem utilitzar per fer sofregits, salses, directament a l'amanida o per sucar el pa!

Us passo la recepta de la Paquita, la nostra veïna.

Ingredients:

- Tomates madures. La varietat "bombeta" és molt adequada perquè té molta polpa i és fàcil de pelar.

- Una mica de sucre per compensar l'acidesa de les tomates.

- Sal al gust.

Elaboració:

Renteu i peleu les tomates. Partiu-les en quarts per treure'n les llavors i escorreu-les prement-les amb la mà.

Poseu-les en una olla al foc perquè vagin bullin durant uns 30 o 35 minuts. Al principi, perquè no es cremin, cal anar remenant fins que facin suc. En aquest moment afegiu-hi el sucre i la sal.

Una vegada cuites les tomates, tritureu-les amb la batedora de mà per obtenir una barreja ben fina. 

Envaseu aquest preparat quan encara estigui tebi en pots de vidre prèviament esterilitzats. 

Tanqueu els pots ben hermètics i poseu-los a bullir durant mitja hora en una olla amb un drap a sota i coberts d'aigua. Per evitar que els pots esclatin, traieu-los de l'olla quan baixi la temperatura.  

Finalment etiqueteu els pots i guardeu-los en un lloc protegit de la llum i de la calor.

El saüquer

Sambucus nigra

El saüc o saüquer és un arbret caducifoli que pot arribar fins als 10 metres d'alçària. Les branques, sovint arquejades, tenen una medul·la molt desenvolupada a l'interior de les tiges joves. Amb flors blanques aromàtiques de cinc pètals, fruits negres, fulles fètides i escorça grisa, clivellada i amb protuberàncies, el saüquer és una planta prodigiosa; les seves virtuts són conegudes des del neolític. Conté principis actius que afavoreixen la sudoració, faciliten l'expulsió de la mucositat i ajuden a reduir la inflamació de les vies respiratòries, alleugen el mareig, el mal de cap, les diarrees, el mal de ventre, les tatxes, la irritació d'ulls...També serveix per desinfectar ferides i com a insecticida. 

Escorça de  saüquer

El seu nom científic és "Sambucus nigra L.". Hi ha qui creu que "Sambucus" ve del grec "Sambuke", flauta musical, feta a partir de les branques buides d'aquest arbre; i "nigra", del llatí, que significa negre, fent referència als fruits que són d'aquest color quan han madurat.

Les petites flors de color crema tenen una aroma captivadora; surten a la primavera agrupades en grans inflorescències que mesuren de 10 a 25 cm de diàmetre. La infusió de flors de saüc té propietats sudorífiques, és a dir, que faciliten l'expulsió de la suor i, per tant, s'utilitzen per alleujar refredats, grips, bronquitis, angines... i sempre que hi ha febre.
Amb les flors se'n pot fer refresc o bé xampanyet (vi blanc floral d'agulla). També són delicioses arrebossades amb una truita de farina; tant pot ser un plat salat com dolç.

Els seus fruits són comestibles i maduren a l'estiu. Són petits, de 5 a 6 mm de diàmetre, negres i esfèrics, amb un pinyolet al mig. S'agrupen formant ramells i són l'aliment per a molts ocells. Tenen un alt contingut en vitamina C, fet que els converteix en un potent antioxidant. També posseeixen vitamines B1,B2, B5, B6 i àcid fòlic. Són rics en diferents minerals com: calci, ferro, magnesi, fòsfor, potassi, zinc i sodi. Amb els fruits se'n pot fer confitura, gelea, licor o xarop. 



Curiositats-------------------------

Jacint Verdaguer anomena el saüc en un poema titulat "El Bressol", quan Josep surt a cercar l'arbre del qual tallar el bressol de Jesús. D'entre els arbres que descarta a favor de l'olivera, hi trobem el saüc en la forma més antiga:

"Los terebintes són prims de la soca
lo cinamomo no té més que olor,
l'alzina és corba i té fusta de roca,
florit com és lo sauguer no té cor."

El saüquer no té cor. Verdaguer es refereix al fet que per dins les branques tenen una medul·la esponjosa. 

Hans Christian Andersen va escriure un conte titulat "La mare del saüc". A les velles llegendes daneses, hi apareixia un ésser que habitava els troncs dels saücs i protegia els seus arbres de la malèfica mà humana.

En aquesta història es parla d'un nen que es va refredar explorant un rierol al costat de la seva escola i es trobava a casa, al llit, malalt. La mare li va fer una infusió amb flors de saüc per alleujar el refredat. El va anar a veure un veí seu, un vellet divertit que sabia molts contes. 

El nen volia un conte nou, mai explicat, i vet aquí que quan va dirigir la mirada a la tetera, va veure que la tapa s'estava aixecant.

De cop, les flors de saüc en van sortir, tendres i blanques; foren seguides per llargues branques, que creixien en totes les direccions. Era un arbust esplèndid de saüc, un veritable arbre que va arribar fins al llit, apartant les cortines; hi havia tantes flors, i tan dolça era l'aroma!..

Al mig de l'arbre seia una velleta amb cara simpàtica. Duia un vestit estrany, del mateix color verd que les fulles, adornat amb enormes flors blanques, així que era difícil d'esbrinar si estava fet d'una tela de veritat, o de fulles i flors de l'arbre de saüc.

–¿Com es diu aquesta senyora?– va preguntar el nen. –Veuràs,– va respondre el vell, –els grecs antics li deien la Dríada, però nosaltres no entenem aquest nom. Al barri dels mariners li han posat un nom millor. Li diuen la Mare del Saüc.
El nen va tornar a mirar la fada, i la va veure convertida en una nena preciosa, d'ulls blaus, amb el mateix vestit verd amb les flors blanques. Li va donar una flor de saüc, una flor blanca d'aroma dolça, i tot seguit, se'l va endur a dins de l'arbre que creixia de la tetera. Li va mostrar tota la vida dels seus besavis, que era el passat, i tota la seva vida, que era el futur. Després, el va tornar al seu dormitori, i li va dir: "Sóc la petita mare del Saüc: alguns em diuen fada, d'altres, Dríada. Però el meu veritable nom és la Memòria. Sóc la que viu a l'arbre que creix i creix contínuament. Puc recordar el passat i explicar-lo. Però deixa'm veure si encara conserves la flor que et vaig donar..."

Xarop de saüc

Amb els fruits del saüc o saüquer (Sambucus nigra L.) es pot fer un xarop amb efecte antivíric i antitussigen (la dosi diària per a adults seria de 5 ml, 3 cops al dia).

Ingredients:
- Fruits de saüc
- 500 gr. de sucre integral
- 1 llimona
- 1/2 beina de vainilla
- 1 canó de canyella




Elaboració:
Després de rentar els fruits, poseu-los en una cassola a bullir amb una mica d'aigua durant 15 minuts. Si els poseu a l'olla a pressió amb 5 minuts n'hi haurà prou i l'aigua tot just ha de cobrir els fruits.

Un cop bullits, tritureu-los amb la batedora a velocitat mínima i coleu-los amb un colador xinès.  Per cada litre d'aquest suc afegiu-hi 500 gr. de sucre, el suc de mitja llimona, la vainilla i la canyella. Feu coure tot el conjunt uns 30 minuts a foc lent fins que veieu que comença a agafar la consistència de xarop i es fan unes bombolles transparents. Torneu a colar el xarop i poseu-lo en ampolles de tap hermètic, prèviament esterilitzades. Conserveu-lo en un lloc fresc i protegit de la llum.

El xarop també s'utilitza per colorar cremes, licors, o pastissos, o per combinar-lo amb formatge fresc i iogurts.

Precaucions!
El saüc és un diürètic i purgatiu potent, aleshores s'ha de consumir amb moderació. També s'aconsella moderació per a les persones amb sensibilitat gàstrica. Per mancança d'estudis en quant a seguretat es recomana no consumir-ne durant l'embaràs o durant la lactància.

S'ha dit moltes vegades que els fruits del saüc són tòxics. De fet, el saüc conté una substància de la família de la cianura anomenada sambunigrina que pot ocasionar problemes digestius. No s'ha d'arribar a les dosis següents: 

- 200 ml de suc de fruits crus o sense elaborar

- 300 ml de tintura per dia. 

Per aquesta raó, els fruits de saüc no es consumeixen en cru en grans quantitats i menys encara si són verds, ja que acumulen més quantitat de principis tòxics; en canvi, cuits o preparats en forma de melmelada o xarop, i fins i tot en forma de compota, aporten molts beneficis. Entre d’altres el saüc és antiinflamatori, diürètic, depuratiu, antipirètic, antisèptic, hipotensor, antioxidant, etc.

Curiositats-----------------------------

Els fruits del saüc també s'han utilitzat per tenyir teixits naturals (100 gr. de fruits madurs i 100 gr. de llana, prèviament tractada). S'obté una tonalitat violeta o porpra, en funció del mordent utilitzat. 


Igualment, els fruits poden servir per donar brillantor i uniformitat al cabell blanc. Per això es fa bullir un grapat de fruits en mig litre d'aigua durant 30 minuts. Es cola i s'esbandeix el cabell amb aquest líquid, deixant-lo actuar durant una mitja hora.

Herba de Sant Joan

Herba de St. Joan de Can Prim

Nom científic

El nom científic de l'herba de St. Joan és Hipericum perforatum L. 

L'autor botànic fou Carl von Linné  (1707-1778) que l'1 de maig de 1753 va classificar i donar nom al taxó.

Segons Linné, hypericum procedeix del grec hypér= sobre i eikón, ónos m.= imatge; és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, degut a la seva gran reputació com a planta medicinal. 

El terme Perforatum és degut a les glàndules d’oli situades en les seves fulles i sèpals que dónen a la planta un aspecte perforat, si es mira a contrallum.

Herba de St. Joan de Can Prim

Pertany a la família Guttiferae Juss. (Antoine Laurent de Jussieu- 1748-1836), integrada per uns 50 gèneres amb aproximadament 1200 espècies principalment de les zones tropicals; la subfamília Hypericoideae, que comprèn fonamentalment el gènere Hypericum amb unes 380 espècies, està també generosament representada en les regions temperades.

Noms populars
Català: Herba de cop - Herba de Sant Joan - Flor de Sant Pere - Herba foradada - Hipèric foradat - Inflabous - Pericó - Pericó foradat - Pericó groc - Tresflorina - Tresflorina vera. 
Occità: Erbo de sant jan – Trescalan – Trescalan jaune – Trisgalan – Èrba de sant joan – Èrba do toneire.
Castellà: Corazón de ciervo - Corazoncillo - Hierba de las heridas - Hierba de San Juan - Hierba militar- Hipericón - Sanjuanes - Trescalar - Tresflorina.
Euskera: Asiki-belarra - Bioztxua - Espai-bedarra - Likurusma - Milazuola - Santio-belarra.
Gallec: Abeloura - Herba das feridas - Herba de cop, Herba de San Xoán - Hipericón - Pericón.
Portuguès: Erva-de-são-joão - Hipericão - Milfurada.
Francès: Millepertuis - Herbe à mille trous.
Anglès: St. John´s Wort.
Italià: Iperico.
Alemany: Johanniskraut - Herrgotsblut.

Caràcters morfològics més rellevants

- Arrel: axonomorfa, llenyosa i fusiforme amb l'interior buit. De la soca vivaç partiexen alguns estolons blancs coberts d’escames roses per assegurar la propagació i la multiplicació.

- Tija: dreta, també glabre, de secció circular amb dues línies longitudinals sobresortints. 

- Fulles: simples de 3 a 30 mm de llargada, amb el limbe el·líptic, ovat o sublinear, marge enter, àpex agut i base arrodonida tot i ser sèssil. La disposició de les fulles sobre la tija és oposada o verticil·lada. Contenen unes glàndules translúcides que són vesícules d’oli. 


- Flors: nombroses de tipus actinomorf que s'agrupen formant una inflorescència racemosa composta anomenada panícula. El calze està format per cinc sèpals de 4 a 7 mm de llarg, enters i aguts, amb glàndules de color negre. La corol.la està composta per cinc pètals de color groc intens, lliures, de 10 a 13 mm de llargada, forma ovada i petites taques fosques a les vores. L'androceu conté un alt número d'estams amb anteres petites que s'agrupen en tres fascicles que rodegen el pistil. El gineceu té un pistil format per tres estigmes, un estil i un ovari súper (flor hipògina) amb tres carpels soldats l'un amb l'altre. Bràctees lanceolades, agudes, en general sense glàndules negres.

- Fruit: és una càpsula ovoide d'una mida superior a la del calze, que s'obre per tres valves quan és madura.

- Llavors: són de color negre, petites, de 0,8 a 1 mm; estretament cilíndriques, ovoideo-cilíndriques o elipsoidals, de vegades amb ala longitudinal, papiràcia.

http://www.avogel.es/

- Port: herba perenne, erecta, ramosa, sense pèls, normalment amb nombroses ramificacions laterals estèrils a la part superior de la tija; de 20 a 80 cm d'alçada.

Principals usos

- En ús intern, la principal aplicació és en el tractament de la depressió lleu o moderada, encara que també està indicat en ansietat, terrors nocturns i trastorns neurovegetatius associats al climateri.

- En ús tòpic, s’utilitza popularment per al tractament de les ferides, llagues, cremades i èczemes.

- En homeopatia, l'hipèric s'usa per a les ferides de talls i esqueixades que arriben als tractes nerviosos, per aquesta raó és àmpliament utilitzada en odontologia.

Una planta molt estudiada
Si busquem "Hypericum perforatum" a PubMEd, hi trobarem 2354 entrades (juny 2015)

De 1991 a 2008 s'han publicat 314 estudis clínics sobre l'Hipericum perforatum.

L'evolució de la tecnologia en la producció a base de plantes medicinals, ens permet obtenir preparats d'hipèric estandaritzats en principis actius i en formes dosificades, que n'asseguren la qualitat, l'eficàcia i la seguretat. En les Monografies OMS, ESCOP i Comunitària es recullen les informacions referides a indicacions terapèutiques, posologia, contraindicacions, interaccions i efectes secundaris.

Actualment, l'hipèric es pot considerar una de les plantes més completes que hi ha des del punt de vista dels estudis científics realitzats. 


Informació extreta de:

1. Flora Ibérica

2. Fitoteràpia.net

3. Floracatalana.net

-------------------------------------------------------------------------------

CURIOSITATS

Per què se l'anomena herba de St. Joan? 

Existeixen diverses versions sobre la procedència d'aquest nom.

- Uns al·ludeixen al fet que el dia de St. Joan  (el dia amb més llum solar de l'any), i la seva nit, és el millor moment per recollir les flors de l'hipèric, ja que la llarga llum solar del dia les carregava amb tota la seva energia, 
- Altres associen el nom a Joan Baptista; explica la llegenda que la sang del profeta quan va ser decapitat, va caure al terra i va fer germinar la planta. Els punts negres que tenen els pètals seria la sang vessada i els foradets de les fulles serien les llàgrimes dels seus deixebles. Relacionat amb la vida de Sant Joan Baptiste existeix en la Bíblia l'al·lusió al fet que el Sant s'alimentava amb saltamartins (akron) i mel; tanmateix és cert que la paraula akron s'utilitzava indistintament per designar l'insecte i les flors on es posava; per això hi ha qui interpreta que l'aliment del Sant eren flors d'hipèric amb els seus insectes coberts de mel.
- Una tercera versió diu que aquest nom prové dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que li van donar el nom d'Herba Militar, ja que durant les creuades se'n va fer un extens ús per consolidar les ferides i ulceracions, ja que se li atribuïen també propietats lleugerament anestèsiques de les terminacions nervioses, per tant, s'utilitzava per calmar el dolor.

Una mica d'història

- Hipòcrates considerava l'hipèric com una planta analgèsica i contra l'ansietat.

- Plini el vell (segle I d. C.), en la seva Història naturalis, indicava l'hipèric, juntament amb la farigola, contra les convulsions i la tensió nerviosa.

- Dioscòrides, segons la traducció de Mattioli del seu De Universa Medicina, referint-se a l'hipèric, diu que "alguns lloen l'aigua destil·lada de tota la planta, per a aquells que pateixen mal caduc, per als paralítics, donant-los-hi perquè en beguin."

- Galè l'aconsellava per guarir ferides, reduir inflamacions, per al mal de cap i per a les afeccions respiratòries.

- A l'Edat Antiga es creia que fins i tot la seva aroma allunyava els mals esperits. D'aquí li ve el nom que foragita dimonis.

- Els celtes creien que si recollien ramells d'hipèric abans de l'albada, la nit de Sant Joan, i els posaven a les finestres de les cases, espantaven fades malvades, follets, mags malignes...

- A l'Edat Mitjana l'hipèric s'utilitzava per als exorcismes. Quan es volia saber si algú era un bruixot, només calia ficar una branqueta d'hièric dins la boca del sospitós, això deslligava la seva llengua i l'obligava a confesar.
Si es dormia la nit de Sant Joan amb una branqueta d'hipèric sota el coixí, Sant Joan el protegia de la mort per tot l'any.
S'utilitzava també com a encens i es cremava en les cases on es creia que havia entrat el dimoni i per a fer fora els mals esperits.
Des d'orient va arribar l'ús de l'hipèric com a endevinatori; seria als endevins per fer les seves prediccions, en funció dels foradets de les seves fulles.
També les fadrines l'utilitzaven per predir els seus casaments. La nit de Sant Joan tallaven poms d'hipèric i els penjaven a la capçalera del llit. Si l'endemà s'havia conservat fresc, l'any vinent trobarien espòs; en cas contrari, caldria seguir esperant o... utilitzar altres arts.

- L'Ordre dels Templers, fundada l'any 1118, està molt relacionada amb l'ús terapèutic de l'hipèric. Mestre en les arts, l'enginyeria i l'arquitectura, aquests monjos també tenien un ampli coneixement de l'art de curar mitjançant plantes. En els seus hospitals de Xipre i

http://www.medievalages.net/

Malta curaven amb hipèric els ferits de les croades. Art que traslladaren a Espanya i que es pot seguir per tot el camí de Sant Jaume, on s'utilitzà i s'utilitza per curar les ferides i llagues dels peus dels peregrins. Basant-se en la teoria dels signes, van arribar a la conclusió que si l'hipèric té les fulles amb els canals limfàtics fracturats, bé podia ser útil en les fractures. Però no s'utilitzava només en ús extern, també el feien servir per millorar l'estat anímic, i deixaren constància que millorava l'humor dels guerrers que havien de romandre llarg temps enllitats.


- En el Renaixement, el metge Andrés Laguna de Segovia (1499-1559),  diu que "El hipèrico es planta muy conocida por toda Europa, a do suelen llamarla comúnmente corazoncillo, porque hace las hojas de manera de corazones pequeños. Llamase también perforata por las boticas a causa que sus hojas tienen infinitos agujeritos por los cuales se tanslucen, como las telarañas. La cual señal tan notable, me espanto que ansí se haya pasado por alto a Dioscórides"

http://www.diariomedico.com/

- L'any 1628, en la primera Farmacopea Anglesa publicada, apareix l'oli de flors, que també es recull en el Teatre Farmacèutic de Donzelli de 1713, en el qual l'ús de l'hipèric s'amplia amb la utilització dels seus solvents extractius: aigua, vi i oli. Diu Donzelli que l'aigua utilitzada per rentar-se el cap treu la caspa, els polls i les llémenes. I que beguda l'aigua cada matí alleuja el cervell, la memòria i la vista, treu el vertigen, és remei per a apoplèctics i bona contra els efectes "d'haver begut massa vi". Diu també que fent-ne glopeigs mitiga el mal de queixal i cura les úlceres de boca i gola. Entre les seves virtuts destaca que és bona per a la tos i les malalties de l'ànima, retorna les forces perdudes, cura les artèries, el mal d'estómac, del fetge i del pulmó i treu la febre, fa bé als ictèrics i fins i tot és bona contra els cucs.